Una de les convencions més repetides en l’època del procés era que les diputacions -aleshores bàsicament en mans de les forces independentistes- eren les institucions que havien d’assegurar la suficiència financera en un context en què la Generalitat patia la intervenció i fiscalització dels homes de negre de Madrid. Les quatre diputacions es caracteritzen per tenir diners disponibles, fins el punt que la de Barcelona s’acosta a un pressupost de mil milions anuals. De fet, és l’únic moment en què a aquestes institucions se’ls ha atorgat un paper “nacional”, almenys des de l’època de Prat de la Riba.
En aquest sentit, l’elecció de Núria Marin posa el punt i final simbòlic al que, vist el judici del Suprem, va ser un periode d’acceleració política sense efectivitat institucional. Els partits han fugit d’aquella casella sense avisar les pròpies bases electorals, amb la ciutadania assistint, perplexa, a un vodevil en què ERC i JxCat entren i surten de les portes i passadissos intentant que l’altre no vegi que li fa el salt amb el PSC. Els socialistes catalans han recuperat la iniciativa política mentre els presos continuen tancats; els exiliats es preparen per refer les seves vides lluny de Catalunya; la repressió judicial es dedica a eixamplar la seva taca i la Guàrdia Civil continua entrant i sortint de les institucions catalanes entre la indiferència general.
Així les coses, en les pròximes eleccions els electors independentistes tindran l’opció de triar entre la sociojuntència i el neotripartit. I, en qualsevol cas, a Madrid a fer passadissos. No queda clar si la Ramoneta està a l’exili o a la presó, el que sabem segur és que ha tornat la puta.
