El 9 d’octubre de 1998, Felipe González feia una entrada triomfal al pavelló esportiu d’Ermua (Biscaia). Era l’acte central de la campanya socialista en un moment de molta pressió política, un any després de l’assassinat per ETA de Miguel Ángel Blanco i pocs mesos més tard de la declaració de la treva de Lizarra. González va aparèixer amb la música a tot volum i enmig del deliri dels assistents. No de tots, cinc persones van desplegar una pancarta a peu de les graderies i van escampar un grapat de papers que demanaven justícia. Eren la vídua i els familiars de Juan Carlos García Goena, assassinat pels GAL onze anys abans. Se’ls va emportar la policia, violentament, en qüestió de segons.
García Goena era un jove objector de consciència que vivia refugiat al País Basc francès, fugint del servei militar, amb la seva dona -embarassada- i les filles de cinc i dos anys. No tenia relació amb ETA, però els sicaris de l’Estat li van col·locar una bomba lapa als baixos del cotxe. Va morir camí de l’hospital. Des d’aleshores la seva família reclama conèixer la veritat i que s’identifiqui als assassins i als qui van donar les ordres. Sempre han assenyalat directament a Felipe González. Aquell dia, a Ermua, també.
Jo cobria aquella campanya basca per a TV3 i mentre visqui recordaré la tranquil·litat i el somriure burleta amb què l’expresident espanyol va pujar a l’escenari. Va dir, assenyalant al lloc on havien estat els familiars de García Goena, que “els violents no ens faran callar” i no sé què de la democràcia. Aquests dies, amb les revelacions definitives de la CIA sobre Felipe González i els GAL, no paro de pensar-hi. He conegut polítics cínics, però mai cap com Felipe González.
