En la història democràtica de Catalunya l’espanyolisme només ha arribat a les institucions catalanes segrestant-les. Amb violència física, mitjançant guerres i exèrcits, o amb violència institucional, és a dir, per la via del 155 i, qui sap si també a partir d’ara, il·legalitzant els adversaris polítics com va fer a Euskadi. Mai, però, amb la legitimitat que donen les urnes, perquè sempre que la governança del país se sotmet a la voluntat democràtica, mai no emergeix aquella majoria silenciosa que proclama.
El 21-D, en unes condicions deplorables, amb candidats a la presó i a l’exili, sota una repressió brutal i amb les institucions a mans de Madrid, l’independentisme va tornar a guanyar. Certament, Ciutadans va ser el partit més votat, recollint paperetes des de la dreta extrema fins a l’extrema dreta, passant pel votant socialista més nacionalista i anticatalanista. Però els seus 36 diputats no només no sumen amb el PP i el PSC, els dos partits del 155 i la repressió, com quedarà ridículament palès aquest dilluns amb la moció de censura contra el president Torra, sinó que aquests diputats han cobrat un sou públic per farcir els informatius i les tertúlies de les teles espanyoles amb grolleries, constants mostres d’incultura i escenes pròpies d’una taverna a la matinada. Han tocat sostre.
A hores d’ara, una Catalunya espanyolista només és possible a cop de destral. De res servirà que Miquel Iceta, intel·ligent i gran orador, però alhora cínic i ambiciós, acabi de destrossar el poc catalanisme i progressisme que li quedava al PSC avalant un nou 155 i el càstig als líders independentistes per fer content Pedro Sánchez. A les urnes, amb joc net, sempre perdran. Espanya no ha tingut ni tindrà un projecte polític seductor i democràtic per a Catalunya. Perquè no el vol tenir. L’únic projecte és l’adhesió forçada i passant per caixa, amb l’amenaça i la violència com a bandera.
