“No hi haurà contrapartides”; “El Govern aplicarà la llei”; “No hi haurà res a canvi de res”. És el relat fabricat a Madrid amb el consens de totes les institucions polítiques, econòmiques i judicials que han viscut, viuen i volen viure durant molts anys dels fruits d’una transició fictícia i viciada des del primer dia. Aquesta reacció anòmala i estratègicament errònia per a un país que cerqui la pau social, només s’explica per la vulnerabilitat d’un règim que, lentament, comença a fer aigües.
La crisi de la monarquia, l’impacte de la corrupció, la substitució del PSOE per Podemos, una esquerra abertzale que recupera múscul i l’ascens de l’independentisme català són alguns dels indicadors d’aquesta crisi, que ara s’accentuarà amb l’adéu definitiu d’ETA. La unitat antiterrorista ja no serà l’argamassa de la vella política. És per això que el règim del 78 necessita imposar el fals relat de la derrota sense matisos d’ETA, una derrota que l’Estat ven com una victòria de la democràcia, com si la guerra bruta del GAL, les tortures -esgarrifosament documentades en un informe recent sobre la tortura al País Basc des de 1960 a 2013-, o la llei de partits no haguessin existit mai.
ETA ha assassinat més de 800 persones innocents, ha fet molt de mal, sobretot a la societat basca que defensava els seus posicionaments de forma purament democràtica, però això no pot servir d’excusa perquè Madrid intenti avortar el desarmament i la dissolució d’un grup sense sentit. Però si els senyors del règim del 78 acceptessin que el conflicte basc és això, un conflicte polític, s’adonarien que al món els conflictes polítics en què hi ha hagut violència s’han resolt sense humiliacions ni amb vencedors i vençuts. El llenguatge bèl·lic del franquisme que pretén imposar l’Estat amb ETA és una pèssima estratègia, si és que realment l’Estat espanyol vol posar punt i final a una història que va començar fa més de mig segle. Pretendre la rendició absoluta i que demanin perdó sense que el govern faci un gest amb els 350 presos polítics escampats arreu –alguns dels quals malalt–, és senzillament estúpid. I perillós. Com també ho seria tenir la temptació de tornar a aplicar la llei de partits contra l’esquerra abertzale.
ETA ha fet un pas de gegant. Un gest que cal valorar. Anunciar, unilateralment, el desarmament, malgrat que l’Estat no hagi mogut ni un dit per dialogar i hagi negat, ni que for per causes humanitàries, l’acostament dels presos, és importantíssim. Ho ha fet comptant amb l’aval de la societat civil i d’observadors internacionals, que des del 2013 s’organitza al Bake prozesua Indartzeko Foro Soziala, un fòrum social que va dissenyar un full de ruta que implicava també l’Estat espanyol i que o ha complert. De moment, només ETA ha fet el pas. No hi ha precedents en conflictes comparables en què l’Estat s’hagi negat a col·laborar amb el desarmament i que, a més, pretengui construir un relat que posi en perill el final esperat per la societat. La irresponsabilitat és molt gran.
El final d’ETA ens permet de veure la imatge patètica de la fase final de Règim del 78, els valedors del qual s’aferren al Pacte Antiterrorista perquè el veritable reformisme que sorgeix de les nacionalitats històriques els supera. Són conscients que sense ETA el projecte ideològic del búnquer espanyol és més dèbil, i compteu-hi, no trigarà a arribar el moment en què “segur que tomba”.
