Aquesta setmana s’encetava amb la notícia, una més d’aquesta eterna precampanya electoral, de la reforma del delicte de sedició. Una bona notícia, sempre que no sigui una presa de pèl. Ja se sap que l’espanyolisme i de retruc, l’autonomisme en les seves variades formes i colors, també tira de veta amb les preses de pèl. Més enllà que tècnicament sigui adient o no la reforma del delicte de sedició, si per fer el miracle cal pactar amb el diable, es pacta i el miracle es fa. No oblidem que abans d’acabar aquest novembre o la primera setmana de desembre, a tot estirar, la Sala Penal de Manuel Marchena haurà de decidir si finalment es carrega o no els drets penitenciaris dels seus condemnats per ser independentistes.
I quin és el miracle? Doncs que tots els presos surtin de la garjola i s’aturi l’ofensiva general i generosa contra els manifestants que han sortit al carrer tant a demanar la llibertat dels presos com l’efectivitat de la independència. Que no hi entri ningú més. Sigui l’indult, sigui l’amnistia o sigui una reforma del delicte de sedició… que sigui el que vulgui però allò que sigui més ràpid, tingui més consens i esdevingui més efectiu.
Reclamar que surtin de la presó no és, ni de bon tros, cap ximpleria possibilista. És la resposta més real a l’algorisme que bona part de l’independentisme sembla que hagi oblidat. L’Estat està disposat a engarjolar i amagar les claus de la gàbia als que mínimament els sembla que haurien posat en dubte la indissoluble unitat d’Espanya. Estaria disposat l’independentisme a fer el mateix amb els que defensen la unitat d’Espanya? La resposta és evident. Per tant, que surtin quan més aviat millor. I, de passada, seguir el consell de la Guàrdia Civil: vista llarga, passa curta i mala llet.
1 
