Les últimes dades oficials sobre projeccions demogràfiques a Catalunya (Idescat) són molt preocupants, però no gens sorprenents. Entre ara i l’any 2033 dibuixen una davallada sostinguda de la població que viu a municipis per sota dels cinc mil habitants, que són la base de l’àmbit rural. No només això. En els pròxims anys la població que encara visqui als pobles de la Catalunya buidada -que també existeix- s’haurà envellit notablement, fins el punt que els majors de 65 anys fregaran el 30 per cent del global dels habitants, el doble que els menors de 15 anys. Hi haurà pobles que, segons l’Idescat, superaran el 40 per cent de jubilats i en alguns casos les projeccions indiquen que arribaran a ser més de la meitat del total.
Les dades són molt clares, o sigui que les tractorades d’avui són el crit d’alerta per redreçar un panorama que ens porta, lentament, cap a la catàstrofe. Ferran Mascarell em permetrà manllevar-li la idea que Catalunya ha de ser un contínuum social i territorial; les dimensions del país permeten que els serveis i la generació de riquesa puguin homogeneïtzar-se a gairebé qualsevol punt de la geografia catalana. Hi ha moltes mesures a prendre, entre d’altres raons perquè reviure els pobles equival a descongestionar les àrees metropolitanes.
Però aquí també hi ha una responsabilitat individual i indefugible. Els pagesos i els ramaders catalans treballen l’excel·lència, tant per a consum directe com per a transformació agroalimentària. Els seus productes són de primera qualitat i no poden ser bandejats per la gran distribució per una simple qüestió de preu. Els consumidors no ho hem de permetre. Hi ha batalles ben orientades com la dels vins catalans que, a poc a poc, van conquerint el propi mercat interior fins fregar el 40 per cent del consum, amb 11 punts de creixement en deu anys. Però la llista és plena d’injustícies que clamen al cel i a la terra, com els cítrics o l’arròs. Hi som a temps, però els canvis han de ser ràpids i profunds. Depèn de vostè, depèn de tots.
