Aquest diumenge, la ministra de Justícia va abandonar, de sobte, els actes en record dels milers de republicans morts als camps nazis perquè la directora de Memòria Democràtica de la Generalitat va recordar que la placa d’homenatge als antifranquistes deportats estava allà per decisió del conseller Raül Romeva, ara pres polític a Madrid. La ministra socialista va dir que havia marxat perquè les persones que van morir allà eren “lluitadors i defensors de la democràcia i la llibertat” i, en acabar, va posar un ram de flors sota la placa de la Generalitat dient que “això és per a tots els espanyols”. Tot plegat, agosaradíssim, tenint en compte que la bandera que ella representa és contra la qual van lluitar tots aquells republicans durant la Guerra Civil i que l’estat del qual ella és ministra és hereu directe, via monàrquica, del que va col·laborar amb Hitler. Però, en fi, cadascú s’ofèn pel que li sembla.
Dos dies més tard, a Nàpols, no un rei d’Espanya, sinó dos -pare i fill- van escoltar dempeus i amb total respecte l’himne espanyol en la versió de José María Pemán, poeta falangista i monàrquic. La posada en escena tenia entitat perquè la “gloria a la Patria que supo seguir, sobre el azul del mar, el caminar del sol” va ser cantada per una nodrida coral infantil que ocupava la totalitat de l’escenari. Aplaudiment final i res, aviam què ens posen per dinar.
Queda clara la gradació dels sacrilegis. Romeva ofèn; Pemán, no. No els cal el trifachito.
