Té algun ressò mitològic aquest convenciment d’Albert Rivera, cada cop més unipersonal, en la profecia que el convertirà en el pròxim líder de la dreta i, tot seguit, en el president del govern espanyol. Com una Cassandra madrilenya, ell veu clar l’auguri que el crida a no fer cas dels cants de totes les sirenes de l’Ibex que li coregen, harmònicament, la melodia de facilitar la investidura de Pedro Sánchez perquè el PSOE es pugui desempallegar de Podemos i, sobretot, dels independentistes catalans. Però Rivera, serrant la mandíbula, dedica un imprevist “no és no” als seus protectors, que assisteixen, astorats, a la rebel·lió del seu replicant polític que, de sobte, es regira insolent contra els designis dels seus creadors.
Però, de què serveix Ciutadans si, per la raó que sigui, deixa de ser útil per apuntalar el règim del 78? Els que van beneir amb encens i diners l’aterratge a Madrid del jove líder anticatalanista ara li aconsellen, taxativament, que faci el que se li diu perquè, en cas contrari, “en aquesta ocasió no serà un home qui se suïcidi, sinó tot un partit. Tot just havia nascut amb la promesa de regenerar la vida política espanyola i comença a agonitzar“, li etziba, despòtic, Juan Luis Cebrián des d’El País que tant i tant de temps l’ha afalagat.
La insubordinació insòlita de Rivera és tragèdia i és comèdia. Va arribar despullat i ja li diuen que marxarà despullat si no obeeix els que el van crear i el van col·locar al mig del tauler. Vejam fins on arriba la vanitat d’ell i la paciència dels altres.
