El campi qui pugui en el què han entrat els partits independentistes és tan anàrquic que, en absència de qualsevol idea estratègica, es dediquen a especular sobre la data de les eleccions anticipades i en quin moment els convé més a cadascun d’ells. La retirada de la unilateralitat es fa en desordre i la manca de diàleg és tan notòria que aquets dilluns ERC i JxCat se l’han passat debatent sobre l’obvietat de què qui dissol el Parlament és el president de la Generalitat i l’evidència que el Govern és de coalició i que, per tant, els dos partits hauran de parlar sobre la data de les eleccions. La CUP, ni això. Han donat la legislatura per acabada i, com sempre, van a la seva.
De la seva banda, les entitats també pateixen una notable desorientació estratègica. L’ANC combat, sense èxit, els pactes amb el PSC i es manté, gairebé en solitari, en els paràmetres de la unilateralitat. Dues posicions resistencials que amenacen la centralitat i la cohesió interna de l’entitat que presideix Elisenda Paluzie i que, de moment, han generat poques novetats, almenys de cara a la Diada 2019. Òmnium, que semblava més a prop dels partits, és possible que es desplaci seguint el ritme i les propostes del -creixent- lideratge social de Jordi Cuixart.
Entrem, per tant, en un espai temporal de reflexió. Pot haver-hi una proposta o cinc, que fins i tot es contradiguin. Però els ciutadans hem d’exigir que els programes siguin clars i que no es convoquin eleccions fins que sapiguem, amb claredat, quines estratègies són les que se sotmeten a les urnes.
