L’aval del PSC de Miquel Iceta a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part del govern espanyol, liderat per Pedro Sánchez, desdibuixa encara més el que havia estat i significat aquest partit a Catalunya. “Si es produeix un trencament amb la legalitat, el govern d’Espanya està obligat a contemplar i aplicar si arriba el cas les mesures que permeten el retorn a la normalitat”, ha dit aquesta setmana Iceta, per deixar ben clar poc després que “ni hi haurà amnistia ni hi haurà autodeterminació”.
Ja no queda ningú amb caretes. PP, VOX i Cs mai no n’han portat; el PSOE que no descarta de nou l’aplicació del 155 o de la Llei de Seguretat Nacional; el rei Felip VI que, a través dels seus col·laboradors, ha fet saber al diari ‘El Español’ que “si ha de tornar a parlar, parlarà”; i el PSC que no és res més que una simple sucursal del PSOE a Catalunya. I potser, de tot, això és precisament el que més sorprèn. Que un partit històric com el PSC, amb una certa personalitat pròpia, hagi acabat així. Una llàstima que algú astut i intel·ligent com Iceta hagi acabat convertint-se en la veu del seu amo.
Així les coses, amb aquest front a cinc -PP, Vox, Cs, PSOE/PSC i Felip VI- és obvi que el diàleg és impossible. Està demostrat que ni lliri a la mà ni revolució dels somriures serveixen per res. A l’altra banda no hi ha ningú disposat a escoltar. La resposta sempre és el 155. Des de VOX al PSC. Per això ara toca passar a l’acció, de manera pausada, unitària i intel·ligent. Confiar que efectivament hi ha una resposta unitària i de país contra les sentències que estan a punt d’arribar, i respondre-hi amb determinació.
