L’espai dels comuns/Podemos té en la seva identitat la innovació política i les arrels al -ja llunyà- 15 de maig de 2011, amb tot el que això implica d’arrossegament de la sobirania cap avall. Per això té una importància històrica el fet que, per primera vegada, una formació política d’aquest tipus tingui una oportunitat, clara i definida, de participar en un govern de coalició a Madrid. Aquest executiu espanyol serà -si es materialitza- un poderós centre d’atenció política a nivell europeu, especialment després de la derrota electoral del projecte de Syriza a Grècia.
Si les previsions s’acompleixen, abans de Nadal el govern Sánchez-Iglesias hauria de començar a governar, amb tot el que això implica. D’entrada, els comuns han de demostrar que saben i poden abordar el dossier català, desjudicialitzant-lo retornant-lo a la política. A més, queda clar que han d’assumir mesures socials efectives i viables i això en un context de -com a mínim- desacceleració econòmica i deute desorbitat. No serà fàcil ni trobaran excessives complicitats.
Tot això s’ha de concretar en un programa de govern seriós i fiable i els precedents no són positius. Des del cop de volant del govern d’Alexis Tsipras de fa uns anys fins al fracàs judicial, conegut aquest mateix dimecres, d’una operació política destinada, en últim terme, a la municipalització de la distribució de l’aigua a làrea de Barcelona, el patrimoni polític dels governs d’aquesta esquerra és ben pobre. Tant, que els ajuntaments del canvi pràcticament s’han esborrat del mapa, amb l’excepció del d’Ada Colau, sostingut i reeditat gràcies a una maniobra ben discutible. En definitiva, hi ha moltes pilotes a la mateixa taulada. Governar també és rectificar.
