“Els ciutadans seran testimonis de les converses, que es desenvoluparan amb absoluta transparència“, ha dit María Jesús Montero, ministra portaveu del govern de Pedro Sánchez, per negar la necessitat del relator que reclama Quim Torra. I, de fet, la ministra té tota la raó. És obvi que una figura neutral seria un destorb perquè del que es tracta és de crear una aparença, no pas de negociar res important. Per si hi hagués algun dubte, la ministra ha deixat claríssim que qui farà de relator seran la totalitat dels espanyols, que sabran al detall i en directe de què s’està parlant amb els catalans. I és tan evident que ni hi ha ni hi haurà res de res que la qüestió de la mesa ha desaparegut de les tertúlies madrilenyes, molt més preocupades pel coronavirus i la Llei d’Eutanàsia que per un diàleg que no es creu ningú.
Això no vol dir que l’aparença de negociació no tingui alguna utilitat. D’entrada, ha destensat un parell de graus una societat agredida una i altra vegada per l’estat al qual paga els impostos. La mesa és cove on s’hi pot ficar el que es vulgui o el que convingui, depenent de les necessitats dels partits catalans i/o espanyols. Naturalment, no portarà a la independència i els espanyols seran testimonis de què ni tan sols esquerdarà el café para todos. Però limitarà una mica els danys personals i familiars que estan patint els presos polítics i els permetrà sortir de la presó amb dignitat. No és poc.
En realitat no cal que escenifiquin la mesa. Per a les coses autonòmiques ja hi ha una comissió Estat-Generalitat i per canviar el futur institucional dels catalans, sentint-ho molt, només hi ha els catalans. Oblidant la mesa es guanyaria temps.
