Són 140.000 milions d’euros, equivalents a un 11,2% del PIB espanyol. Moltíssims diners que venen d’Europa i que faran possible, en aquests temps de crisi profunda, uns pressupostos generals de l’Estat de caire expansiu. Són, per tant, els comptes políticament més llaminers que es puguin imaginar, amb prou diners com per ampliar la cobertura social i invertir en transformacions econòmiques. Fins el punt que, amb tota probabilitat, aquesta injecció econòmica permetrà que Pedro Sánchez acabi la legislatura -o l’avanci molt- amb una relativa pau social. Uns diners que també serviran per dotar de pressupost els ministeris més socials que estan en mans de Podemos.
En aquest context, al govern més progressista de la galàxia li convé deixar al marge els partits catalans i limitar-se a acceptar algunes demandes del PNB. Això i cedir el protagonisme parlamentari a Inés Arrimadas, una aliada còmoda que només busca lluïment mediàtic i justificar la utilitat dels seus deu diputats davant del que li queda d’electorat. Una vegada més, un any més, quedarà demostrat que el cove dels peixos es queda i es reparteix a Madrid. L’aposta d’ERC pel diàleg ha tingut una vida tan curta i desgraciada com la de l’Estatut.
Així les coses, el millor que podrien fer els partits catalans és començar a recuperar la iniciativa política situant l’objectiu del 50%+1 en primer pla de les pròximes eleccions catalanes. I un pla per a l’endemà de la normalització sanitària que, tard o d’hora, acabarà deixant al descobert la sequera política d’aquest país.
1 
