Tercera Diada post 1-O. Tercera Diada sense nord. Amb presos polítics, exiliats i gairebé 3.000 represaliats pel règim espanyol. A les portes d’unes noves eleccions autonòmiques, amb un independentisme institucional anestesiat per la repressió i les lluites de poder internes i sense estratègia comuna per iniciar un nou embat amb un Estat dèbil.
Les restriccions per la crisi sanitària han fulminat la imatge centenars de milers d’estelades als carrers del país, que hauria salvat parcialment el buit ideològic, estratègic i emocional amb què s’ha arribat a aquest 11-S.
Si bé l’ANC, Òmnium i altres entitats de la societat civil intenten mantenir el pols al carrer, el cert és que després de la no-reacció-inacció de les institucions catalanes arran de la sentència de l’1-O l’octubre del 2019, deixant el carrer desemparat, el cert és que no hi ha il·lusió. Cal recuperar el carrer amb una mobilització permanent i sostinguda per les institucions i no només per la societat civil. I cal un Govern que no remi en contra d’aquesta mobilització. I mobilització ciutadana no només vol dir manifestacions massives. En temps de Covid també hi pot haver desobediència civil i pressió constant.
El gruix hi és. Les enquestes així ho indiquen. Però la pilota és al terrat dels partits. O guerra interna per un poder autonòmic o recuperar el binomi institucions-carrer que va fer néixer l’1-O.
