“Descartat un govern espanyol que ens consideri interlocutor per a pactar un referèndum, tan sols ens queda la confrontació democràtica i pacífica en defensa de la llibertat, els drets civils i polítics, i el dret d’autodeterminació”. Aquestes paraules del president Quim Torra, pronunciades durant la seva intervenció a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), han posat encara més de manifest -si és possible- les discrepàncies entre JxCat i ERC i, per tant, la falta absoluta d’unitat estratègica.
Després d’un judici esperpèntic al Suprem i a pocs mesos que es coneguin les sentències per l’1-O, republicans i postconvergents tornen a escenificar que ni es parlen ni s’entenen. Mentre Oriol Junqueras i Pere Aragonès són més proclius al pacte amb l’Estat i a no rebutjar un avançament electoral com a resposta a la sentència; Carles Puigdemont i Quim Torra rebutgen aquesta possibilitat i aposten per la “confrontació democràtica” amb Madrid. Així les coses, la manca d’acord sobre quina resposta cal donar a les condemnes al presos polítics és evident.
I aquesta discrepància sobre com respondre a la sentència és, en realitat, la part visible d’un problema més greu: la falta de consens en un full de ruta independentista unitari. Aquest és un luxe que el sobiranisme no es pot permetre, i que ni tan sols és just amb la situació que viuen els presos i els exiliats. La ciutadania no ho entén i demana que entitats i partits s’asseguin i consensuïn què ha de fer aquest país quan els nostres líders polítics i civils siguin injustament condemnats per fer allò que nosaltres els vam encomanar. Que es posin les piles d’una vegada.
