La composició del Parlament actual és la sorgida del 21 de desembre de 2017, una data políticament molt llunyana. En aquell moment, en plena aplicació de l’article 155, el context en què els ciutadans van prendre la decisió de dipositar una papereta o una altra era totalment diferent a l’actual. De fet, els electors van ser cridats pels partits independentistes a restituir el Govern deposat i va ser així com es va conformar l’actual majoria parlamentària, amb el lideratge de Carles Puigdemont com a emblema polític i estratègic. Es van mobilitzar els dos blocs electorals i -tot i la victòria de Ciutadans- l’independentisme es va legitimar encara més aconseguint la majoria amb una participació històrica de prop del vuitanta per cent.
Un any i mig més tard, el context és molt diferent. Els dos grans partits independentistes han abandonat l’estratègia de confrontació amb l’Estat -amb l’excepció del nucli més afí a Waterloo- i s’imposa el pragmatisme autonomista. ERC i JxCat han retornat a la competència ferotge per un mateix electorat i als mitjans de comunicació treiem la pols a conceptes oblidats com “tripartit” o “sociovergència”. L’independentisme social ja no és capaç d’arrossegar els partits i ningú no sap què passarà -o, pitjor, si passarà alguna cosa- quan l’últim manifestant marxi de les mobilitzacions contra la sentència del Tribunal Suprem.
En aquestes condicions, és imprescindible convocar eleccions. No per buscar noves majories, sinó per afrontar una campanya electoral en què els partits hauran d’explicar-se molt i molt bé. El Parlament de la restitució ja no dona més de si i són els partits que han canviat d’estratègia els que han de convèncer els ciutadans de quins nous (o vells) horitzons els ofereixen.