El govern del PSOE s’està esforçant a fons per minimitzar la reunió d’aquest dijous entre Pedro Sánchez i Quim Torra. Diuen que no hi haurà resultats tangibles, ni tan sols una data concreta per a la mesa que van pactar a canvi de la investidura. Per deixar-ho encara més clar, Sánchez es reunirà amb un bon grapat de gent, inclosos els lobbistes de Barcelona Global. Tanta aigua al vi que la ministra portaveu ha hagut d’anar fins a la transició -on si no?- per dir que, qui sap, potser més endavant hi haurà alguna cosa: “Suárez i Carrillo tampoc no estaven d’acord en qüestions transcendents com la Corona”, diu la portaveu del govern espanyol, “però van ser capaços de traçar punts de trobada”. És a dir que, des del punt de vista del PSOE, les converses s’orienten a l’acceptació de la monarquia per part de l’independentisme.
El problema d’aquesta mesa és que una de les parts no té cap incentiu per seure-hi. Amb l’independentisme profundament dividit, és inimaginable la construcció d’una estratègia unilateral, que és l’única opció que l’Estat vol evitar. Més ençà de la unilateralitat, la resta és autonomisme i acceptació del sistema. Un estadi inevitable, vista la reacció brutal de l’Estat, però que no es pot allargar indefinidament sense que ressuscitin, versió zombie, la Puta i la Ramoneta.
La portaveu Montero va anar més enlla, demanant al Govern català que retorni mansament al Consell de Política Fiscal i Financera, l’organisme en què Madrid va omplint -a uns més i als altres menys- les tassetes del joc de cafè autonòmic. Allà hi ha una cadira buida per als catalans, quan comprenguin que la mesa no serveix per a res. I, bah, si Carrillo va renegar d’una República, per què els independentistes no haurien de renegar de la seva?
