La incògnita principal de les pròximes eleccions catalanes ha deixat de ser-ho. Jordi Puigneró serà el candidat de JxCat que haurà d’enfrontar-se a Pere Aragonès, actual vicepresident i cap de llista dels republicans. Aquest nom marca el tret de sortida de la precampanya i deixa clar que els dos possibles presidents a hores d’ara ja són dins d’un Govern, que a partir d’ara entra en una fase política decididament crepuscular.
Puigneró, si se’m permet la ironia, és un perfil doblement digital. Ho és perquè va ser un dels principals responsables de la xarxa que va resistir els atacs de l’Estat durant el referèndum de l’1-O -i per això se’l persegueix al jutjat número 13 de Barcelona- i ho és, també, perquè ha estat seleccionat, a dit i des de Waterloo, pel president Puigdemont. Jordi Puigneró, d’aquesta manera, es converteix en un candidat de futur que arriba a les eleccions amb el suport i la legitimitat que li dona el passat.
Així les coses, la batalla electoral catalana entra en una dimensió inèdita. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras s’enfrontaran a les urnes, per primera vegada, per persona interposada. Un fet que, cínicament, es criticarà des de l’unionisme català i des de Madrid. Si un dels dos és president, l’independentisme haurà guanyat. I si tots dos són al pròxim Govern voldrà dir que, necessàriament, els dos partits hauran trobat una síntesi estratègica capaç de fer recuperar la il·lusió i la iniciativa.
