El problema del PDeCAT és que només és una estructura, sense projecte ni lideratge. Són despatxos que encara poden decidir on van una part dels recursos d’aquest país i qui es beneficia d’alguns nomenaments. És a dir, la vella política d’un país que ja no té incentius per recular fins a l’època en què CiU i PSC es repartien fins i tot les oportunitats de corrupció. El gruix de les classes mitjanes fa temps que considera il·legítim l’Estat que els va fer passar por l’1-O i que manté intacta la voluntat repressiva.
Per això sense Carles Puigdemont el PDeCAT es queda en una eina antiquada i ancorada encara en un règim que cau a càmera lenta. En realitat les perspectives electorals d’una oferta d’aquest tipus no anirien gaire més enllà de les que va obtenir aquella UDC en solitari que va quedar-se sense representació parlamentària l’any 2015. La línia que travessa el bloc independentista fa temps que es dibuixa entre els que encara creuen possible un pacte amb Espanya, com ERC, i els que només esperen una nova oportunitat per tornar a intentar la independència, en consonància amb el discurs de Carles Puigdemont. El PDeCAT no té ni estratègia, ni segment electoral, ni lloc en el mapa.
S’acosten setmanes trepidants a l’espai de JxCat, amb un alt grau d’incertesa. Un temps en què l’independentisme, més enllà de les sigles, haurà de plantejar-se en quina mesura la manera de guanyar unes autonòmiques sigui -o no- moure’s de la legitimitat que prové de l’1-O.
