“Puigdemont, a prisión”. Aquest és el crit que més vegades he escoltat repetir en els mítings durant aquestes dues setmanes que he passat a Madrid cobrint la campanya de les eleccions espanyoles. És una mena de mantra que repeteixen sense parar els simpatitzants de VOX, per exemple, que van arribar a ser més de 20.000 en el míting final del partit d’extrema dreta a la plaça Colón de la capital espanyola. Poden arribar a cantar-ho fins a cinc vegades en un acte que dura una hora. Carles Puigdemont és, per a l’Estat, el principal enemic a batre. No poden suportar tenir-lo fora de les seves fronteres i, per tant, del seu control, i no poder actuar sobre ell amb la impunitat que els caracteritza.
Puigdemont s’ha convertit en una obsessió per a Madrid, i també en un mal de cap que desemboca en una gran impotència que no saben pair. El veto de la Junta Electoral Central (JEC) al president a l’exili -i als consellers Antoni Comín i Clara Ponsatí- perquè no es puguin presentar a les eleccions europees demostra com de malament ho porta Madrid. Als presos polítics els tenen controlats, a les seves presons; i pensen que amb tota aquesta repressió han escarmentat els catalans. Però Puigdemont se’ls escapa. No hi poden fer res, i tots els seus esforços se centren en tallar-li la veu per, al final, aconseguir esborrar-lo del mapa.
Però no se’n surten. I se n’adonen. Per això cada vegada recorren amb més facilitat a l’arbitrarietat. Ara, vist el ridícul internacional al que s’exposaven, la Fiscalia ha portat la contrària a la JEC i demana que Puigdemont, Comín i Ponsatí sí que es puguin presentar a les europees. Puigdemont els porta de cap. El president a l’exili és el seu enemic més incòmode. Ha entrat fins el fons de les clavegueres i ha tocat aquest cor podrit que té l’Estat. I, amb tot això, els ha posat en evidència. Però en aquesta operació d’Estat contra Puigdemont hi perdem tots. I el silenci no és una opció pels demòcrates. Perquè la democràcia i la llibertat seran sempre nostres; mentre que la repressió i l’arbitrarietat seran sempre seves.
