El 26 de maig l’independentisme torna a afrontar un nou repte: el d’aconseguir una alta participació en les eleccions europees i municipals, fent que l’opció sobiranista sigui la guanyadora. Ara ja tenen clar que la prioritat en qualsevol comici és votar independència, tal i com es va demostrar en les eleccions espanyoles del passat 28 d’abril, quan ERC va ser el partit més votat a Catalunya. Però aquestes europees són especialment importants, perquè en aquests comicis qui s’ho juga tot és la democràcia.
Després d’un llarg estira-i-arronsa -patètic, per cert-, finalment Carles Puigdemont podrà ser candidat, juntament amb Toni Comín i Clara Ponsatí. Tres exiliats catalans, candidats al Parlament Europeu. Però no només això: també un pres polític, com Oriol Junqueras, podria ser escollit eurodiputat. Si això passés, el revés a l’Estat seria de dimensions considerables. No només perquè, de nou, els catalans haurien deixat clar què volen -tot i que això a Madrid l’importa ben poc-, sinó perquè traslladaria el problema a Europa -encara una mica més-.
I davant d’un Estat amb el que no hi ha res a fer, que reprimeix o que en el millor dels casos parla constantment de diàleg però que no el practica, l’única opció és amplificar el conflicte i fer-lo present en l’àmbit europeu i internacional. Malgrat que la situació sigui totalment injusta, i encara que un pateixi l’exili allunyat dels seus i l’altre estigui injustament empresonat i, per tant, privat de llibertat, tots dos polítics independentistes són la tomba de l’Estat. Amb cada pas arbitrari, incrementen el ridícul i, al final, és Espanya qui acaba quedant en evidència.