El PSC ha governat Catalunya, el país i la majoria de les grans ciutats; és un partit central en la història d’aquest país. Vaig arribar a conèixer vells militants del POUM -que els anys vuitanta encara es reunien al Centre Comarcal Lleidatà- que consideraven que l’adhesió al PSC els enllaçava directament amb el carnet del partit d’Andreu Nin. El PSC, a més, va aplegar en gran part l’herència política del PSUC, amb tot el que això implica de catalanisme popular i antifeixista.
Del PSUC era, en gran part, la lluita per la immersió lingüística, un patrimoni social que ha permès eliminar com a dret i com a argument la ignorància de la llengua. A diferència del País Basc o fins i tot del País Valencià, a Catalunya es pot fer un ús públic de la llengua del país gairebé sense restriccions. I això és gràcies, sobretot, a la immersió lingüística a les escoles catalanes, per incompleta i voluntariosa que sigui .
Per això és tan lamentable que el PSC hagi qüestionat la immersió just en aquest context polític tan delicat, sense cap estudi ni argument sociolingüístic. Una maniobra que deixa el socialisme català com a simple instrument d’un sol ús (i no retornable) en qualsevol negociació que hagi d’afrontar el PSOE amb el Govern català. La presidència de Pedro Sánchez a canvi de la immersió. Doctrina FAES, estratègia País/Mundo: Rebaixar perquè el catalanisme polític es limiti a demanar una part del que ha perdut. En fi, que ja els poden fer ministres a tots.
