Si el govern espanyol tingués una voluntat efectiva de buscar una solució al conflicte amb Catalunya ja faria temps que hi hauria converses discretes facilitades per qualsevol país neutral, més o menys en la línia de les diverses negociacions que hi va haver, al llarg dels anys, entre l’Estat espanyol i ETA. O, anteriorment, amb els nombrosos contactes entre les autoritats franquistes i postfranquistes i l’oposició democràtica. El retorn de Tarradellas n’és un bon exemple. Res d’això està succeint en aquests moments.
De fet, l’existència de la mesa va ser una condició en si mateixa perquè ERC donés suport a la investidura de Pedro Sánchez. No pas el resultat, sinó la simple acceptació d’unes converses sense guió. Per això la mesa de diàleg porta camí de convertir-se en un problema per a ERC, que ha lligat massa curt el seu destí electoral a la voluntat real del PSOE. Quim Torra i JxCat en són conscients i d’aquí es deriva l’estratègia electoralista d’anar apujant les condicions prèvies de la mesa -el relator, per entendre’ns- i la crítica ferotge que s’endevina contra qualsevol resultat en forma de ‘peix al cove’ que se’n pugui obtenir.
El cas és que, des d’un punt de vista de país, la tàctica d’abaratir la mesa de negociació, de menystenir-la i bloquejar-la només beneficia el PSOE. El context és el que hi ha ara i JxCat té la responsabilitat política i l’obligació institucional de sumar-se a les converses, amb o sense relator. Ningú no espera gaire d’aquesta mesa, però tampoc no cal que escenifiqui a tot volum la desunió entre els dos principals partits de l’independentisme.
