Una de les grans paradoxes de l’actual context polític i social és la pràctica desaparició de Podemos i el seu entorn ideològic com a veu crítica i, per tant, externa a l’estatu quo. La incorporació del partit al govern espanyol és el millor favor possible al que ells mateixos van batejar com a règim del 78, fins el punt que la profundíssima crisi de la monarquia espanyola ha trobat resposta i contestació a les cassolades de carrer, però no en l’àmbit de la política institucional. Podemos tampoc no ha mostrat cap divergència en la gestió de la pandèmia del coronavirus, inclosa la recentralització del mando único i l’exhibició militarista amb l’excusa del virus. És a dir que fins i tot en el moment de màxima feblesa el sistema ha estat capaç d’engolir l’esquerra contestatària i domesticar-la a base de ministeris.
Això deixa l’independentisme català com a nucli essencial de disidència. Un fet que a Catalunya, passada la crisi del coronavirus, haurà deixat els comuns com a aliat estructural i indistingible del PSC, més o menys en la mateixa línia que va funcionar tradicionalment el tàndem PSC-ICV. Potser ve d’aquí la revifalla del coscubielisme, en permanent croada en favor del que hi ha establert i en primera línia de vigilància contra qualsevol desviació respecte als valors de la transició i el nucli de poder dinàstic. Més encara quan els sindicats del sistema s’estalvien la incomoditat d’una consciència crítica des de l’esquerra.
La incògnita és qui canalitzarà políticament el descontentament descomunal que hi haurà, passat el coronavirus, en una Espanya espanyola recentment incorporada a les cassolades i a la protesta. I si aquesta nova proposta serà, o no, un interlocutor viable de l’independentisme.
