La política espanyola contra el Procés s’ha basat en la persecució penal. Més que una defensa ha estat un atac amb tota l’artilleria togada i uniformada. Des de la instrucció del Jutjat 4 al judici de Tamara Carrasco, del judici al Major Trapero al paradigma del judici del Procés al Tribunal Suprem, o la brutalitat que ha suposat la suspensió dels drets penitenciaris dels presos polítics. Una vergonya que supera amb escreix la vergonya de la sentència.
Tot plegat té un nexe comú: els atestats policials que han comprat sense descompte la fiscalia i, en general, els jutges. Un informes policials creatius, exuberants, capciosos, plens de valoracions, matussers, caríssims i amb un contingut prospectiu i incriminatori que anul·la qualsevol intent seriós d’investigació de la veritat.
Més enllà de com ens l’han colat en altres fases històriques espanyoles, amb el sumari de l’operació Volhov queda clar com es vulnera el principi de no discriminació que ha de regir qualsevol actuació relacionada amb el dret penal. Si dèiem que tots els casos judicials tenien en comú els extravagants atestats policials, podem dir que tots els atestats policials tenen una cosa en comú: que acusen catalans independentistes. És així.
En el fons, del relat policia i judicial, en surt una discriminació. Uns fets en mans d’independentistes són delicte, en mans d’un ciutadà amb una altra opció ideològica, no. És el tracte discriminatori a una minoria nacional. Una minoria nacional que s’interpreta com una anomalia dins el sistema polític i jurídic espanyol. I tot amb una complicitat acollonant, quan no aplaudiment, de la ciutadania espanyola.
Quico Sallés (1)
1 
