Espanya, que voldria ser un Estat europeu modern del segle XXI, és un país autoritari i que, de resultes de no haver fet net amb el franquisme, està acostumat a combatre la dissidència o l’oposició només amb repressió. Això no preocupa especialment als poders de l’Estat, que centren les seves prioritats en mantenir les cadires i continuar manant -en aquest aspecte, no hi ha cap diferencia entre les dretes i les esquerres-. Per això hi ha part del Govern català a la presó, l’altra a l’exili i una altra al carrer però amb peticions de penes de presó de fins a set anys. I a l’Estat això tampoc no l’afecta. No li sembla ni estrany ni injust. I fins aquí tot bé, per ells.
L’única cosa que no agrada a Madrid és Europa. S’ha dit en nombroses ocasions que l’1-O els dirigents espanyols van rebre una trucada d’instàncies europees demanant que s’aturés la violència policial. I tant és així que, efectivament, al migdia van deixar d’atonyinar la ciutadania. Efectivament, si d’alguna cosa té por Espanya és d’Europa. Per això el que més ràbia els fa és l’existència d’exiliats, i molt especialment la de Carles Puigdemont a Bèlgica. Aquesta por a que el cas català surti de les seves fronteres l’hem palpat en desenes d’accions i comportaments de les aurotitats i institucions espanyoles: des de vetos a ambaixadors d’altres països per donar suport al procés, fins a boicots a conferències catalanes a l’estranger, per exemple.
I l’última concreció d’aquesta por la tenim amb els eurodiputats electes Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras. Primer, impedint que tots tres s’hagin pogut acreditar. I l’última ve de la fiscalia, oposant-se a que el Tribunal Suprem plantegi una qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, sobre l’abast de la immunitat de Junqueras i pel fet que el tribunal no el deixés recollir l’acta d’eurodiputat i acatar la Constitució.
Dins del seu territori, a Espanya no li fa por res, no té límits, i juga amb totes les eines que té a l’abast per destruir el projecte independentista. Però el que no vol l’Estat és que Europa li piqui el crostó o desautoritzi els seus jutges o dirigents polítics. I en realitat, en el cas espanyol, això no és res més que por al ridícul. I recordem aquella frase que deia el president Josep Tarradellas: “En política es pot fer tot, menys el ridícul”. Amén.
