Destrossades i humiliades les institucions catalanes -amb l’assetjament denigrant del president Torra com a culminació- a l’Estat espanyol li queden dos objectius molt importants per abatre. Un és el carrer i la capacitat de mobilitzar-lo socialment i políticament per part de l’independentisme. Aquesta és una batalla que, des del punt de vista de Madrid, no es pot afrontar sense obtenir prèviament la rendició, absoluta i pública, dels partits i entitats que han encapçalat la revolta contra el règim espanyol. Connectant amb això, l’altra prioritat de les institucions espanyoles és aconseguir la col·laboració judicial dels diversos sistemes europeus que, fins ara, s’han negat en rodó a enviar cap exiliat català emmanillat cap a Madrid.
D’aquí la idea llançada pel PSOE -i patrocinada per Podemos i els comuns- de modificar el Codi Penal espanyol per adequar-lo a les lleis que regeixen a Europa. Es tracta de crear un tipus penal homologable i amb penes molt més baixes que permetés assegurar l’èxit de les euroordres espanyoles que, de retruc, beneficiaria els presos polítics perquè les reformes legals, si són pro reo, es poden aplicar a demanda dels condemnats. A partir d’aquí, el règim espanyol podria recuperar una part de la imatge que ha perdut, enfangat en una batalla autoritària incomprensible més enllà dels Pirineus. Al capdavall, per al PSOE té el mateix cost que els presos polítics surtin en tercer grau que si els alliberen del tot. L’escandalera del trifachito i els seus mitjans serà del mateix nivell.
Però la jugada té més caramboles. El PSOE premia Junqueras i castiga Puigdemont, incrementant -si això encara és possible- la divisió entre els dos principals partits de l’independentisme en un any electoral en què s’haurà de conformar algun tipus de majoria al Parlament de Catalunya. La poma que ofereixen els socialistes és vermella i lluent i els comuns ja l’han mossegat. És la poma de la temptació, però també la de la discòrdia. I, ara, Pedro Sánchez allarga la mà a ERC…
