És ben significativa la desimboltura amb què Vox fa i desfà, pacta, deixa de pactar, amenaça, insulta i, en definitiva, fa el que li dona la gana amb els partits del sistema. Va donar la campanada a Andalusia, desallotjant els socialistes amb una majoria de dreta/extrema dreta i ara ha impedit la investidura del candidat del PP a Múrcia amb una abstenció que afavoreix, justament, al PSOE. El PP s’asseu amb Vox a tot arreu on pot des del primer moment, però Ciutadans ha entrat en el fangós terreny del ridícul negant-li el caràcter de negociació a una reunió amb Vox que va començar a les 9’30h d’aquest dijous i es va acabar a l’hora de dinar. Tant se val, el neofalangisme forma part indestriable del règim del 78 des que la primera enquesta li va donar opcions a algun diputat. Sense problemes.
El fet és que la ideologia de Vox, per més franquisme que exhibeixi, no està lluny de les convencions que van donar pas a la transició de finals dels anys setanta i per això s’accepta amb tanta facilitat a Espanya, a diferència del cas de França, per exemple. Allà -com saben des de Macron fins a l’últim armilla groga- tant les esquerres com les dretes tenen l’origen i la legitimitat en l’antifeixisme, tant se val si es tracta dels hereus dels partisans comunistes com dels francesos d’ordre que encara admiren Charles de Gaulle. Pétain i Vichy són, encara ara, matèria penal.
Amb Vox es pacta i a l’independentisme català se’l porta davant del jutge. Mai la democràcia ni els Drets Humans han estat per sobre de la unitat d’Espanya.
