L’alcalde de Montblanc, Pep Andreu, ni és nou en política ni, menys encara, és algú a qui se’l pugui acusar d’indefinició ideològica. És un alcalde amb èxit electoral i va servir al front de Madrid en l’època Zapatero, és a dir que tampoc no se li pot pressuposar desconeixement del que signifiquen els pactes d’investidura i governabilitat amb el PSOE. Andreu porta un cert temps distanciat de l’estratègia d’ERC i, com una prova més de la seva coherència, ha decidit estripar el carnet del partit en el qual ha militat durant tres dècades. La discrepància, per tant, és profunda i ell mateix l’ha acabat considerant irreversible i inajornable.
Pep Andreu, com molta altra gent dins de les bases de l’independentisme, creu que el pacte amb el socialisme espanyol ni porta ni portarà enlloc més que a un retorn progressiu a l’autonomisme. Pitjor encara, a un autonomisme graciable i sota vigilància. És una opinió raonable, com ho és la contrària. El problema és que no s’ha produït un debat real sobre aquesta qüestió, ni a la societat en general ni tan sols dins l’espai polític d’ERC. Les rectificacions estratègiques, encara que siguin de 180 graus, es prenen entre un reduidïssim grup de dirigents, sense que es creguin en l’obligació de debatre’n les raons.
Això no és un problema d’ERC, ho és de la totalitat del sistema de partits d’aquest país. Però quan es demana implicació i sacrifici a la societat, el mínim que es pot demanar és que les estratègies siguin debatudes i comprensibles. En cas contrari, el carnet del Pep Andreu no serà l’últim que acabarà estripat.
