Els primers moviments de Pedro Sánchez apunten en una direcció clàssica de la política madrilenya: No fer res. La inflamació nacionalista que han protagonitzat els membres del trifachito aznarès i la croada simultània contra Podemos, el feminisme i l’esquerra en general ha deixat el PSOE en una posició perfectament còmoda, en la qual el simple fet de descartar un segon 155 o el manteniment de les lleis en defensa de les dones maltractades ja és un actiu que agrair-los. Vista l’amenaça de Reconquesta, que no passi res ja sembla molt.
Sánchez ni tan sols ha fet cap gest amb Pablo Iglesias, a qui ha relegat a l’última posició de la ronda genèrica per formar govern, després de Pablo Casado i Albert Rivera. I respecte als partits catalans, el mateix. Més encara tenint en compte que la dreta extrema i l’ultradreta han aconseguit uns resultats tan mínims a Euskadi i Catalunya que aquest fet, sumat al de la divisió en tres candidatures enfrontades, fa molt difícil d’imaginar majories del tipus de la d’Andalusia a gaires comunitats autònomes i ajuntaments importants.
Hi ha qui diu que Sánchez farà una oferta a Catalunya passades les municipals/europees. Però es fa difícil d’imaginar per quina raó voldria el PSOE donar una excusa catalana per recuperar la unitat d’acció de Casado, Rivera i Abascal. O sigui que l’oferta serà tan revolucionària com anar fent i anar passant.