D’una sola estrebada, Carles Puigdemont ha deixat al descobert -i a la intempèrie- la nul·la consistència ideològica dels interlocutors del PDeCAT, que s’han limitat a negociar -en la vella tradició de Duran Lleida- llocs de sortida en les llistes de les pròximes eleccions i un tracte favorable en el repartiment posterior del poder institucional i les butaques més còmodes de la política. Com si fossin una UDC versionada, els de Bonvehí han utilitzat tots els asos que tenien a la màniga -com la judicialització de les sigles o la patrimonialització dels avantatges de la Llei Electoral- per forçar un pacte que perllongui les seves expectatives, més des d’un punt de vista professional que polític.
Estan en el seu dret. Però també haurien de tenir en compte quin espai volen representar dins de la política catalana i si sumen o resten en la suma resultant amb l’entorn de Carles Puigdemont. Els votants d’aquest país van demostrar, per la via dels fets, que UDC era incapaç de convertir en un diputat una trajectòria que venia d’abans de la Guerra Civil i un dels lideratges més llargs que es recorden. Segurament l’exemple és perfectament vàlid per a un PDeCAT que no ha fet més que certificar la pròpia decadència.
La batalla segurament serà cruenta, però curta. Si al final no hi ha acord, el PDeCAT desapareixerà i els quatre diputats de Madrid seran l’única arma de negociació. I ja no amb JxCat, sinó amb el PSOE.
