A hores d’ara sembla evident que l’inici de la segona onada de la Covid-19, que ha tancat de forma abrupta el parèntesi de fantasia i relaxació estiuenca i de la primera part de tardor, ens porta directes a un segon confinament domiciliari. Aquest, però, haurà de ser modulat segons la pressió dels indicadors que cada matí ens posen els pèls de punta i podrà tenir característiques diferents al primer que ja vam viure. Com més amunt estiguin les xifres més quiets haurem de quedar-nos perquè no hem trobat la manera de protegir-nos ni tampoc hem fet els canvis que potser ens haguessin ajudat a mantenir la situació sota control. Ara per ara no hi ha expert que no vegi aquesta mesura necessària donada la situació alarmant de l’epidèmia, amb una incidència de més de 500 casos per 100.000 habitants, ingressos nous a hospitals i pacients derivats lamentablement a unitats de cures intensives.
Mentre els experts encenen les alarmes, els polítics intenten endarrerir el xoc de la notícia i el neguit de la ciutadania creix. El que sembla impossible amagar ja és que l’esperada segona onada (ningú pot dir que no s’hagi anunciat generosament) arriba amb el seu respectiu confinament i això no ho hem pogut evitar. Les responsabilitats són compartides perquè segurament no existeix cap persona al país que pugui afirmar que hagi seguit totes les recomanacions fil per randa. Viure dins d’una bombolla és encara ciència ficció, més encara per milers de persones que no són una unitat de papa, mama i fills, i depenen d’intreaccions amb persones amb qui no conviuen per seguir sentint-se vius.
A la relaxació de les mesures que hem viscut a l’estiu li ha seguit també una sensació estranya de tenir normalitzat el fet que en una setmana morin al país gairebé 200 persones. Hem acostumat les nostres ànimes a aquesta tragèdia. Aquests dies s’apel·la molt a la responsabilitat social de la ciutadania per complir les recomanacions de les autoritats. Curiós que quan les dades van baixar, els polítics elogiaven l’esforç ciutadà perquè deien que havia permès reduir el virus, i ara que les xifres tornen cap amunt i ens situen de nou en escenaris catastròfics els polítics ens tornen a renyar. Quan es pretén fer alguna crítica o plantejar un dubte se’ns ve a dir que ara no toca, que ara el que cal és tancar files. I s’haurà de tancar files perquè no tenim cap altre remei, no s’ha construït una alternativa al confinament, no hi ha dic per contenir cap onada. Alguns centres d’assistència primària diuen que la reben amb els mateixos recursos humans. El rastreig, pel qual els catalans han desembutxacat uns 18 milions d’euros, segueix sent una incògnita. Ho està fent bé Ferrovial? Quin és el balanç de la inversió feta? Tant desconegut com desconegut és el futur immediat que ens espera a tots plegats.
1 
