El meu avi Antonio va lluitar a la Guerra Civil, al bàndol republicà. Els seus van perdre, i va haver de deixar la seva terra i gent pel camí. Va arribar a Catalunya, on s’hi va instal·lar, i quan Franco va morir, a casa seva -i, per tant, de la meva mare- es va destapar una ampolla de cava. Dies més tard van celebrar que, per fi, se l’enterrava, però amb la humiliació al cos: es va fer amb un gran funeral d’Estat per a un dictador i genocida. El meu avi en parlava poc, d’aquella època, però a casa recordem que mai va deixar de tenir por. Aquesta setmana hem estat testimonis de l’exhumació del dictador, promoguda pel govern de Pedro Sánchez, que fa mesos que es va comprometre a treure les restes de Franco del Valle de los Caídos.
Un acte que s’ha produït a pocs dies de l’inici de la campanya electoral i que ens ha deixat imatges per la posteritat. Com la de Francis Franco, nét del dictador, entrant a la basílica amb una bandera preconstitucional -tot i tenir-ho expressament prohibit-, o la de la ministra de justícia impassible presenciant com els familiars del dictador cridaven “Viva Franco!”, i fins i tot com el colpista Tejero era ajudat per policies espanyols a saltar-se el cordó de seguretat a Mingorrubio entre crits de suport i amb referències a Catalunya.
Un gest simbòlic i necessari, el d’exhumar Franco, que Pedro Sánchez ha volgut acompanyar d’altres, com el de visitar el monument a ‘Las Trece Rosas’ al cementiri de l’Almudena. Però, sincerament, agraeixo que el meu avi ja no hi sigui i no hagi hagut de menjar-se, quatre dècades després, una exhumació incomprensiblement solemne i amb el vistiplau d’aquells que ell considerava els seus: l’esquerra espanyola. Pedro, ja que ho feies, haver-ho fet bé, com hagués volgut el meu avi i tots els que van patir tant com ell.
