Ni un franquista penedit

"Van ser desenes de voluntaris -guàrdies civils i policies- els que van disparar contra aquells cinc joves el setembre de 1975"

"Què li puc dir jo a un tio que ara tindrà seixanta-cinc o setanta anys (...) jo crec que en tindrà prou amb pensar que va matar a un xicot d'1'52 d'alçada que el mirava a la cara i cantava l'Eusko Gudariak. Jo crec que no s'ho esperaven". Això explicava Mikel Paredes, germà de Txiki, un dels últims afusellats per la dictadura de Franco fa pocs anys a ETB. Una escena insoportable, en un bosc de Cerdanyola, que la seva advocada, Magda Oranich, ha tingut l'admirable enteresa de reproduir, una i altra vegada, per rescatar-la del silenci fundacional del règim.

 

Van ser desenes de voluntaris -guàrdies civils i policies- els que van disparar contra aquells cinc joves el setembre de 1975. En un dels escenaris (Hoyo de Manzanares, Madrid) els membres de l'escamot d'afusellament van ser acompanyats per diversos autobusos plens de companys d'armes que cridaven visques a Espanya mentre sonaven les descàrregues. Alguns dels torturadors més coneguts del règim, com Antonio González Pacheco, Billy el Niño, hi van assistir amb corbates de colors llampants per escarnir les famílies dels afusellats. Poc després, tots ells van omplir els bars del poble més proper.

 

 

Tota aquesta gent armada, voluntaris amb les mans tacades de sang, van continuar les seves carreres policials, la majoria amb ascensos i condecoracions. Per edat, tots deuen estar jubilats amb bones pensions a compte dels impostos dels ciutadans, inclosos els familiars de les persones que van matar. En quatre dècades llargues no consta cap penedit.

 

 

Comentaris