La crisi sanitària comença a donar alguns símptomes -tímids, insegurs…- de què, potser, estem transitant el moment àlgid de l’epidèmia, el fotograma immediatament anterior a la baixada de la corba. Si això és així, es podrà afirmar que la sanitat s’ha vist desbordada en molts moments, però què, en general, ha aguantat amb garanties un cop tan terrible com ha estat el del coronavirus. Tot i així, queda clar que cal fer una reflexió profunda sobre la manera amb què ha hagut de treballar el personal sanitari i, sobretot, serà necessari analitzar per quina raó el govern espanyol ha pres les decisions tan tard i amb tan poca previsió.
Però la crisi sanitària és l’avantsala d’un daltabaix econòmic descomunal, com mai no havíem vist abans. La paralització de l’economia està impactant duríssimament en l’ocupació i correm el risc de veure com desapareix gran part del teixit empresarial i professional, que s’ha quedat sense liquiditat i, alhora, assumint despeses fixes i impostos molt elevats. Una situació sobre la qual el govern espanyol fa moltes declaracions, però facilita ben pocs recursos en espera d’una resposta financera de la Unió Europea que no està gens clara.
Pedro Sánchez, d’entrada, ha de parlar clar a la ciutadania. L’Estat espanyol parteix d’una situació d’altíssim endeutament i no pot incrementar una càrrega impositiva que, essencialment, recau sobre les rendes del treball i les petites i mitjanes empreses. Els diners han de venir dels països del nord d’Europa, amb finances sanejades i capacitat de maniobra. Una demanda de solidaritat incompatible amb l’espiral nacionalista dels últims anys, derivada del conflicte amb Catalunya. Clar i català; per pagar el sou a Marchena, Llarena o a la col·lecció d’uniformats que ens reclamen ser soldats d’Espanya no n’hi ha prou amb penjar banderes bicolors als balcons. Dit d’una altra manera, el nacionalisme espanyol ha tocat sostre.
