El mur de sempre

"Els periodistes vam fer vagues de firmes, vam organitzar actes de protesta, vam invocar els estatuts de redacció, vam demanar suport a les organitzacions internacionals de periodistes..."

Segur que algú ho recorda. Durant molts anys els periodistes dels mitjans públics catalans van (vam) protestar insistentment contra la imposició de ordre i temps en els vídeos d'informació política en temps de campanya, els coneguts com a "blocs electorals". Un sistema pervers que feia (fa, encara) que els partits ocupin un determinat espai informatiu en funció dels resultats que van obtenir en les eleccions anteriors. No només això, els mateixos partits prohibien (i continuen prohibint) que les càmeres entrin als seus actes electorals, amb l'objectiu que només es puguin utilitzar les imatges realitzades per ells mateixos, no sigui que una protesta laboral o un conflicte social els espatlli el míting.

 

Els periodistes vam fer vagues de firmes, vam organitzar actes de protesta, vam invocar els estatuts de redacció, vam demanar suport a les organitzacions internacionals de periodistes... Res, no hi va haver manera. Els partits polítics sempre acabaven -l'un o l'altre- recorrent a la Junta Electoral Provincial i, posteriorment, a la Central, que resolien imposant els seus criteris. No hi havia lloc a la llibertat de premsa. Corria l'any 2009 i en aquella època -abans del procés- les associacions de periodistes encara van tenir esma de recórrer aquestes decisions al Tribunal Suprem. Amb el resultat que era d'esperar.

 

 

Vam xocar contra aquell mur autoritari. El mateix amb què ha anat xocant la societat catalana en conjunt. I el fet és que, una dècada més tard, la democràcia encara és, almenys, igual de lluny.

 

Comentaris