'La mujer existe'

"Primer de tot, consciència. Entremig, com reclamen les veteranes, paciència. I, sobretot, resistència, perquè el camí serà llarg. Però imparable"

Senyores i senyors, torna a ser 8 de març. I, de nou, les manifestacions feministes envairan els carrers de les principals ciutats catalanes, espanyoles, i d’arreu del món. Seran massives, amb pancartes de colors i reivindicacions raonables. I no serà la primera vegada que passa. Però som molt lluny de la normalitat. Les dones som, pràcticament, un 50% de la població mundial, i no té absolutament cap sentit que no hàgim aconseguit la igualtat, ni que visquem amb la por d’anar soles pel carrer a la nit; o que els nostres pares ens demanin, quan som joves, que algú ens acompanyi a casa quan tornem de festa; o que no anem vestides com vulguem per no “provocar” als homes; o que totes les dades demostrin que una gran número de dones cobra menys que els homes per fer feines iguals o similars. I això per citar només problemes del “Primer Món”. A molts indrets, simplement si neixes dona, ja et liquiden d’entrada.

Totes aquestes coses -i desenes d’altres exemples concrets que qualsevol donar podria posar- són d’una absurditat tal, que aquesta societat ha de tenir com a prioritat màxima la seva eradicació. I el feminisme s’hi ha de dedicar en cos i ànima. De fet, l’èxit d’aquest moviment, cada cop més majoritari, vindrà per la seva teorització i, sobretot, organització. Per això penso que una molt bona manera de fer-ho seria a l’estil ‘Teruel Existe’. El partit creat l’any 1999 té com a únic objectiu demanar un tracte just i igualitari per a la província de Terol. I amb aquesta reivindicació ha aconseguit colar-se al Congrés dels Diputats -amb un diputat- i al Senat -amb dos senadors-, sent la força més votada a Terol en les eleccions espanyoles del 2019.

 

Ara és un bon moment per impulsar un partit d’aquestes característiques. A Catalunya segur -però sens dubte que també seria útil per a Espanya i per a qualsevol altre país-. De fet, a Espanya ja ho va fer la històrica feminista Lidia Falcón amb el Partido Feminista de España, que va ser constituït l’any 1979 i legalitzat el 1981 -i que encara existeix-. Però el que cal ara és un partit transversal, independent i, sobretot, que tingui vocació d’arribar al poder i canviar d’una vegada per totes les coses. I hi ha àmbits en els que queda molta feina per fer, com en el Codi Penal, per exemple, mentre que en el Civil els objectius han estat assolits.

La vaga sexual de les dones a Libèria va aplanar el camí vers la pau. El “Dia lliure de les dones” a Islàndia va ser pioner per reclamar la igualtat econòmica entre homes i dones, i el #MeToo és un moviment que ha demostrat que el canvi és possible mitjançant l’activisme col·lectiu. Primer de tot, consciència. Entremig, com reclamen les veteranes, paciència. I sobretot, resistència, perquè el camí serà llarg. Però és imparable.

 

Comentaris