En una curiosa -i més que sospitosa- coincidència, el govern de Madrid i alguns dels sindicats dels Mossos han criticat rabiosament la investigació que han obert el Departament d’Interior i el mateix cos policial sobre un grapat de casos que s’allunyen dels protocols professionals per entrar de ple en una més que probable brutalitat policial. El govern espanyol, com va dir el ministre Marlaska, no veu cap violència policial, per més videos que la demostrin, de la mateixa manera que el Tribunal Suprem només va tenir en compte el relat dels piolins que, armats fins les dents, deien sentir-se intimidats pels ciutadans a qui atonyinaven. Dit més clar, a Madrid intenten que els Mossos s’excedeixin tant com la seva policia nacional i per això cobreixen d’elogis els episodis més agressius de la Brimo.
Aquesta investigació d’Interior és el que fa la diferència entre la policia catalana i les altres. Els Mossos fa anys que ja no buiden ulls perquè el Parlament de Catalunya així ho va ordenar després d’uns quants casos molt desgraciats. De la mateixa manera que cap agent no pot perdre els nervis ni donar satisfacció als seus baixos instints sense arriscar-se a ser sancionat per la instància corresponent. Per això no significa el mateix qualsevol comissaria dels Mossos que la prefectura de Via Laietana.
Les contradiccions del Govern són enormes i, en gran part, entren en col·lisió política en l’àmbit de la policia i de les presons. Però, al marge de la conjuntura, aquesta policia i aquestes presons també formen part de la voluntat d’autogovern de la societat a qui serveixen.
