La misèria humana i Ortega Smith

"Resulta increïble que al polític de VOX calgui explicar-li que, es posi com es posi, qualsevol dona té més possibilitats que ell de ser violada pel carrer, o maltractada per la seva parella"

Ja han passat uns dies, però el temps no ha fet que esborri del meu cap les imatges de l’acte del dia contra la violència masclista a l’Ajuntament de Madrid. Les imatges vergonyoses i inhumanes d’un Javier Ortega Smith, del partit d’extrema dreta VOX, insistint en què la violència de gènere no existeix. Algunes de les dones que l’escoltaven, van decidir abandonar la sala, però n’hi va haver una que, en un acte de valentia i d’honor, el va increpar sense miraments. Es tracta de Nadia Otmani, presidenta de l’Associació de dones Al Amal, que li recordava que “amb la violència contra les dones no es fa política”. Fa més de dues dècades, Otmani va rebre tres trets del seu cunyat en defensar a la seva germana dels atacs masclistes de la seva parella. A causa d'això, des de l’any 1998 va en cadira de rodes.

El més sorprenent va ser, sens dubte, l’actitud del dirigent de VOX: girar la cara i ni tan sols mirar la dona, que es trobava asseguda a escassos metres d’ell en la cadira de rodes. Indiferència absoluta. I no només això: Ortega Smith es defensava assegurant que la dona li havia muntat “un numeret” en una acció “premeditada i preparada” per l’esquerra. El més indignant és precisament aquesta indiferència típica del que se sent hereu dels guanyadors i, encara més, guanyador ara. Així és: un partit com VOX ha aconseguit entrar en les institucions d’Espanya, i d’una forma contundent: ni més ni menys que amb 52 escons en el Congrés dels Diputats.

 

Em sembla absolutament increïble que a Ortega Smith sigui necessari explicar-li que, es posi com es posi, qualsevol dona té més possibilitats que ell de ser violada pel carrer, o maltractada per la seva parella o exparella masculina. Reconèixer això tampoc no vol dir negar que també hi ha homes que han estat víctimes de violència per part de les seves dones. Però la realitat és tossuda, i les estadístiques demostren que no hi ha color entre uns fets i els altres. És indiscutible. Valentia no és girar la mirada a Nadia Otmani. El que seria desitjable d'un polític -i d'un humà!- d’un país democràtic en ple segle XXI seria que hagués mirat aquella dona als ulls i hagués reconegut que, efectivament, senyor Ortega Smith, vostè està absolutament equivocat. No ens enganyem: molt pitjor del que pensem estan les coses si algú que ha estat escollit democràticament i, per tant, representa els ciutadans no mostra ni un gram d'humanitat davant d'una situació com aquesta. 

 

Comentaris