La pandèmia de la covid-19 ha posat la salut al centre, més del que ho havia estat fins ara. No es pot dir que no hi hagi estat mai perquè precisament el de Salut acostuma a ser el departament governamental que més despesa genera i per tant el que ha de disposar de partides pressupostàries més abundants. Això per si sol no suposa que s’hi destini el suficient, sinó que, per raons òbvies, es tracta d’un camp en què tots recursos resulten insuficients. Si aquests recursos ja eren pocs quan es vivia sense l’amenaça d’un virus desconegut, i contra el qual no es disposa de vacuna, la insuficiència es multiplica ara de forma exponencial. Fins a tal punt que es pot dir que l’epidèmia ens ha deixat despullats i a la intempèrie.
La vaga de tres dies dels metges interns residents (MIR) que ha començat aquest dilluns mostra una part del malestar que hi ha en un sector que més ha patit la dotació insuficient de recursos en els darrers anys. Un malestar que probablement sigui compartit per d’altres professionals sanitaris, en tots els rangs. Tots ells han viscut aquest darrer mig any un capítol de la seva vida professional que no oblidaran i al qual hi han hagut de fer front sense disposar de suficients recursos. Sovint assumint mancances atribuïdes a decisions polítiques errònies, que han anat molt per darrere de les necessitats més urgents.
Molts dels metges que protestaven aquest dilluns davant de Salut no ho feien per reclamar un augment de sou aprofitant un context d’alerta sanitària que els fa imprescindibles. La gran majoria alçaven pancartes contra l’explotació laboral i unes condicions de feina que no els deixen ni descansar. Per això potser no està de més recordar que la Declaració Universal dels Drets Humans dedica tot un article a aquest dret, el 24: “Tota persona té dret al descans, a gaudir del temps lliure, a una limitació raonable de la duració de la feina i a vacances periòdiques pagades”. Les queixes dels nostres metges més joves posen en evidència la vulneració d’un dret fonamental a tot l’equip humà que s’encarrega de la nostra salut quan acudim a qualsevol centre de salut. La vulneració d’aquest dret en pot deixar d’altres de ferits, com és el dret a rebre una atenció sanitària adequada per preservar les nostres vides.
El debat sobre la importància de la salut, però, ens ha de fer pensar que els països no tenen salut pública i universal perquè ho diguin les seves constitucions sinó perquè hi ha un seguit de decisions polítiques que ho fan possible. No tindrem dret a la salut perquè ho digui una Constitució sinó perquè un país ho farà possible amb la seva capacitat de generar els màxims recursos per invertir i garantir-la. Tota demanda sobre sanitat ens ha de conduir a una reflexió profunda sobre la necessitat imperiosa de tenir un país econòmicament dinàmic que pugui estar a l’alçada dels reptes que el nou context ens està plantejant. En un país així els metges (i ningú) no podran ser mai més tractats com uns esclaus.
