La mesa sense negociació

"La famosa mesa s'ha inserit dins de la política de declaracions que fan tots els partits cada dia, amb argumentaris i tertulians"

Cada cop queda més clar que la mesa de negociació entre el govern espanyol i el català és pura estètica. Tant, que ni tan sols s'ha constituït i ja hi ha tota mena de debats públics sobre qui s'hi ha d'asseure i sobre què es pot parlar i sobre què no. Una negociació, si és seriosa i amb voluntat d'acord, requereix un context de discreció i màxima reserva. De fet, si l'objectiu fos arribar a un pacte ja faria temps que hi hauria reunions sense càmeres ni flaixos, probablement en algun país neutral que facilités els contactes. Amb ETA, posem per cas, el govern espanyol s'hi va reunir a diversos països d'Europa i el nord d'àfrica. L'any 2006, el govern del PSOE -aleshores encapçalat per Zapatero- va acceptar la mediació del govern noruec, que va facilitar diverses reunions entre l'Estat espanyol i ETA a Oslo.

No hi ha res de tot això pel que fa al conflicte entre les institucions catalanes i les espanyoles. Al contrari, la famosa mesa s'ha inserit dins de la política de declaracions que fan tots els partits cada dia, amb argumentaris i tertulians. És més, el llistat de qüestions a resoldre que ha aportat el govern de Madrid només serveix per demostrar, precisament, que l'estat de les autonomies no funciona en absolut i que els temes s'eternitzen per pura i simple manca de voluntat de l'Estat. No cal cap mesa de negociació política per invertir més en Rodalies o traspassar a la Generalitat la gestió de les beques dels estudiants.

 

Dit això, és veritat que la investidura de Pedro Sánchez ha destensat l'ambient en una societat que necessita una mica d'oxigen després d'una dècada de pressió. Però no seran els resultats de la mesa -si és que n'hi ha algun- els que resoldran el conflicte.

 

Comentaris