MefisTorra

"El poder madrileny va subministrant al llarg del temps, un per un, un personatge que representi la maldat antiespanyola"

Una de les tradicions més consolidades del poder madrileny és anar subministrant al llarg del temps, un per un, un personatge que representi la maldat antiespanyola. Ja fa molts anys que es va acabar el relleu entre bascos, l'últim testimoni li va passar Xabier Arzalluz a Juan José Ibarretxe. Però, des d'aleshores, tots els cabrons (amb perdó) de l'akelarre separatista han estat catalans. El primer de la sèrie, destacadíssim durant molts anys, va ser Josep-Lluís Carod-Rovira, símbol i sac de boxa de l'espanyolisme mediàtic i popular.

Acabats els tripartits -i en espera de nous candidats- el premiat amb la banda de dolent-dolent va ser Joan Laporta. L'expresident del Barça va ser, potser, l'únic que semblava divertir-se amb el paper demoníac (almenys des de l'època d'Arzalluz) i el va exercir a fons, fins que la seva entrada en política, de recorregut curt, va retirar-li el favor del sempre voluble públic espanyol. A més, naixia una gran estrella: Artur Mas. Pèrfid i amb idiomes, capaç de portar l'antiespanyolisme pel món. A SataMas el pintaven fred i imprevisible -traïdor a la manera de Fu-Manxú- i el seu retrat va ser una esplèndida i consolidada diana. "Mas, a la cámara de gas" va convertir-se en un clàssic.

 

Però, de sobte, va aparèixer Carles Puigdemont i ho va eclipsar tot. El molt maleit, a sobre, semblava que es creia el que deia, amb la qual cosa només quedava la malaltia mental per caracteritzar-lo. L'octubre de 2017 es va consagrar del tot, amb una consigna que ha arrasat a cada míting, a cada poble: "Puigdemont, a prisión". Fàcil i concordant amb la ràbia de tot l'aparell de l'Estat.

Però, contra pronòstic, Puigdemont corre el perill de ser una flor de tres estius. Quim Torra està ocupant tot l'escenari, tots els focus. Tant, que li exigeixen condemnes i recontracondemnes abans d'agafar-li un telèfon al que no s'hi posarien ni que cantés l'himne de la Legió al Fossar de les Moreres. A més, la pudor de sofre s'intensifica a mesura que s'acosta la campanya electoral del 10N... Molt Honorable president, vagi a la porta de la Moncloa. O a un míting del candidat Sánchez quan vingui a Barcelona. Quin gran moment!

 

Comentaris