La biografia d’Antonio González Pacheco, conegut com a Billy el Niño, ha estat un paral·lel quasi perfecte de la història recent de l’Estat espanyol. Va ser un dels torturadors més abjectes del final del franquisme i al llarg de tota la transició, quan va ser honorat amb un seguit de felicitacions i condecoracions que ha cobrat fins a l’últim dia de la seva vida. Billy el Niño va rebre la Medalla al Mèrit Policial -la mateixa que han concedit als agents que van apallissar els votants de l’1-O als col·legis electorals- de mans del sinistre Rodolfo Martín Villa, un altre dels falangistes que han viscut una vida d’honors, diners i privilegis al servei de l’Estat, que a Espanya vol dir en favor de la causa borbònica. Com a recompensa extra, l’Estat els ha protegit a tots de les seves víctimes.
Però Billy el Niño no va ser, només, un torturador sàdic. La seva vida i els seus miracles van anar transcorreguent de forma harmònica amb l’evolució política i social del sistema. Com molts expolicies, va treballar com a responsable de seguretat en empreses importants, com Renault i, amb el temps, va muntar la seva pròpia societat. El negoci li va anar molt bé perquè va mantenir tots els contactes amb els seus excompanys de la policia i això li proporcionava tota mena d’informacions que ell utilitzava per als seus negocis personals. Tant és així que apareix implicat en la trama corrupta del comissari Villarejo.
I ara, de sobte, ha mort a causa del coronavirus. Una mort que deixa sense esperança de justícia als centenars de víctimes que el van patir. És per això que caldria crear una fundació privada, a l’estil del Centre Simon Wiesenthal, que documentés i identifiqués, ni que sigui a nivell d’opinió pública, els criminals franquistes que encara queden vius. A Alemanya continuen perseguint entre 90 i 120 nazis, tots ells de més de 90 anys i amb funcions molt secundàries. A Espanya el feixisme va perpetuar-se durant trenta anys més i molts dels protagonistes continuen vius i gaudint del botí recaptat en jubilacions daurades. Com diuen al Centre Wiesenthal, “el pas del temps no disminueix la culpabilitat dels assassins; l’avançada edat no ha d’implicar immunitat, i cada una de les víctimes dels nazis es mereix l’esforç per capturar els seus assassins”.
