Recordo perfectament la perplexitat amb què, l’any 1996, vaig assistir a la presentació d’una nova moneda de 50 pessetes a la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre (FNMT). La peça commemorava el 250è aniversari de la mort de Felip Vè i estava destinada a fer-se comú a la butxaca de tothom, amb més d’onze milions de monedes posades en circulació. Jo, en aquell moment, acabava d’arribar a la delegació de TV3 de Madrid i em costava entendre -era l’època del primer Aznar, el que parlava català a la intimitat- la intenció d’una provocació simbòlica d’aquesta magnitud. El cas és que quan vaig fer la pregunta corresponent els responsables de la FNMT es van mirar entre si, vacil·lants, i no van saber dir res més que era un rei d’Espanya i que l’aniversari era una xifra rodona. Estic convençut que a l’endemà havien oblidat aquell periodista català que feia preguntes tan estranyes.
L’incident ve a tomb per la relació entre les mascaretes sanitàries que envia Madrid a Catalunya i la xifra simbòlica de 1714, que tant s’ha comentat. No podem saber si és una provocació volguda i conscient o clàssic el mensypreu colonial pels sentiments dels administrats. Però tant se val perquè el resultat és el mateix. La línia de legitimitat vàlida per a l’Estat espanyol és la que connecta Felip Vè amb Felip VIè, tal i com indica el nom que li va posar Joan Carles de Borbó al seu hereu quan va batejar-lo en presència del dictador Francisco Franco. La derrota de les institucions catalanes és un fet positiu per a la historiografia espanyola.
Una altra cosa és la decisió de solemnitzar la protesta. N’hi havia prou amb què el conseller Buch retornés a Madrid la seva mascareta personal per canviar la xifra i deixar en ridícul la maniobreta imperialista. L’ofensa nacional és un mal camp de joc perquè, ara com ara, necessitem les mascaretes.
