Només hi ha dues opcions. O el règim espanyol del 78 continua deteriorant-se lentament durant un temps difícil de precisar o cau de cop. La prova -una més- és l’escàndol de corrupció que afecta el rei emèrit per unes comissions sobre l’AVE a la Meca pagades per la monarquia saudita a través d’una de les seves amants. Tot i que el cas ha estat notícia destacada a la premsa internacional, probablement es tracti d’un episodi menor en una trajectòria comissionista de llarguíssim recorregut com la que ha protagonitzat el campechano. La immensa fortuna de la família Borbó a paradisos fiscals és impossible de justificar amb els seus ingressos legals, o sigui que la monarquia espanyola només pot mantenir-se en el poder si és capaç de continuar comissionant i, alhora, tenir prou força per mantenir la censura i la impunitat. “L’escàndol l’estan muntant vostès!” va dir Pilar de Borbó, irada, a uns periodistes quan els papers de Panamà van demostrar que la tia del preparao va mantenir una societat opaca durant quaranta anys en aquell paradís fiscal.
Però l’escàndol dels 100 milions de Corinna és especialment interessant perquè permet resseguir el perímetre exacte dels elements que integren el setantavuitisme. El sistema judicial, amb la Fiscalia al capdavant, treballa activament per amagar els robatoris borbònics, de la mateixa manera que el CNI es dedica a perseguir i amenaçar qualsevol persona o entitat que pugui difondre informació en aquest sentit. Òbviament, els serveis policials col·laboren a ocultar i impedir qualsevol investigació. Qualsevol govern espanyol ha fet i farà el mateix, d’igual manera que el bloc monàrquic (PSOE, PP, Vox i Ciutadans) actuarà sempre en favor de l’opacitat al Congrés dels Diputats. Legislatiu, executiu i judicial, tots a una.
Però la ratlla del poder setantavuitista inclou, també, els mitjans de comunicació. O almenys els més grans i dotats. Tots els de Madrid, amb excepció d’alguns digitals situats molt a l’esquerra i els més grans de Barcelona, amb la importantíssima excepció de la CCMA. De manera què, nordcoreanament, la immensa majoria de l’opinió pública espanyola -i una part de la catalana- continua creient-se el conte infantil de la Transició.
El sistema es va imposar a finals dels setanta a través de l’amenaça militar i la violència parapolicial. I l’U d’Octubre demostra que manté, intacta, la seva essència. Però també ha quedat clar que és irreformable. Els fòssils són sempre iguals, els que evolucionen són els que estan vius.
