En un moviment pendular de 180 graus, l’Estat espanyol ha passat de defensar, agressivament, les seves fronteres jurídiques en la persecució internacional d’exiliats catalans a, de sobte, una actitud de militància europeista en demanda de fons dels països del nord d’Europa que ajudin a resoldre una crisi descomunal a un país que arrossega un deute que equival al cent per cent del seu PIB. Tant és així que Pedro Sánchez va dedicar tota la primera part de la seva compareixença pública de dissabte a convèncer l’opinió pública espanyola de què si no hi ha solidaritat europea -és a dir diners- el projecte de la Unió no val la pena.
Tant és així que els mitjans de comunicació de Madrid -sempre tan ben arrenglerats en formació de falange- han afegit un segon malvat al ja clàssic Quim Torra. L’elegit és el primer ministre holandès, Mark Rutte, que va enviar el seu ministre de Finances a recitar la faula de la cigala i la formiga als seus socis meridionals que reclamaven diners per fer front al daltabaix del coronavirus. A Rutte li dediquen articles plens de ràbia per l’ultratge nacional, disfressats de solidaritat nord-sud. Això sí, sempre un graó per sota de l’insult directe que pertoca, disciplinadament, dirigir contra al president de la Generalitat.
L’Estat espanyol arrossega un desprestigi internacional molt difícil de revertir. L’esclat de la bombolla immobiliària, la corrupció estructural i la resposta autoritària contra Catalunya no són el millor currículum per presentar exigències als països del nord, que són els que tenen marge pressupostari. Superar aquest dèficit amb discursos patrioters és propi del populisme que se suposa que hauria de ser totalment aliè al govern de centreesquerra que mana a Madrid.
