És ben simptomàtic el magma polític que s’ha anat conformant dins del sistema borbònic. L’excepció que va significar el suport del PSOE a la investidura de Mariano Rajoy ara s’ha generalitzat com a opció i ja és normal que hi hagi veus dins del PP que vulguin fer president a Pedro Sánchez, personatges de Ciutadans que opten per pactar amb qualsevol i socialistes que li asseguren alcaldies a la dreta, com a Pamplona, o a uns comuns convenientment borbonitzats amb unes gotes de Manuel Valls a la fórmula. Fins i tot Vox entra a formar part de moltes amanides a plena satisfacció del sistema.
L’espai del 78, amb tots els subterfugis que es vulgui, va de Podemos fins a Vox -de Colau a Manel Valls, en la versió catalana-, deixant fora, només, els independentistes catalans i, de moment, l’esquerra abertzale. JxCat i ERC són l’espantall que fan servir per convèncer l’opinió pública de l’Espanya espanyola de què tots els pactes són acceptables si serveixen per reprimir el català separatista. Tant se val dreta o extrema dreta com esquerra sempre i quan el sistema i la monarquia quedin preservats.
Tot plegat, un rassemblement estratègic de cara a unes sentències que requeriran molt poca vergonya democràtica i un munt de propaganda del poder madrileny. La unitat, a Catalunya, es farà imprescindible.
