Dilluns 14 d’octubre, la duríssima sentència contra els líders independentistes tornava a desbloquejar la partida d’escacs. L’opinió pública internacional, amb les principals capçaleres de diaris de tot el món posant en qüestió els fonaments democràtics de Madrid, i diverses veus autoritzades en drets humans i justícia –no així a UE-, tornaven a posar el focus en el comportament autoritari del règim del 78. Catalunya tornava a tenir de cara la internacionalització del conflicte. Però en qüestió d’hores, i a mesura que ha anat avançant la setmana, l’Estat ha sabut posar en marxa la maquinària propagandística, política i repressiva per recuperar la iniciativa del conflicte i posar el Govern català en una situació tan contradictòria com difícil de gestionar sense que hi hagi un daltabaix. Ara, bona part de la pressió s’ha desplaçat de La Moncloa al Palau de la Generalitat, responsable de la policia i de les presons. O sigui, del control de les protestes al carrer i de la clau de les cel·les on hi ha tancats els líders independentistes per als quals el Govern demana la seva llibertat dia i nit. Un bon paperot.
Madrid està treballant per girar la truita i que la sentència del Suprem debiliti encara més l’executiu de Quim Torra per comptes de reforçar el bloc independentista. Divideix i venceràs. Peticions de dimissions, d’eleccions, ganivetades en públic i en privat entre els dos socis de Govern… Això és el que busca precisament l’Estat, que l’independentisme s’autodestrueixi, i sobretot, projectar al món fotografies i relats que donin cobertura a l’invent de la sedició atribuint a tot l’independentisme els aldarulls que perpetren, si ens creiem la xifra, 4.500 persones. Això és el 0,225% dels dos milions de ciutadans que protesten pacíficament, i que per cert, tenen armes potentíssimes i legítimes com una vaga general o el bloqueig d’infraestructures vitals per a l’economia de tot l’Estat.
Per contra, la brutal resposta policial, tant dels Mossos d’Esquadra com de la policia espanyola, és violència institucional en tota regla, pròpia dels estats autoritaris. En aquest context, es fa immensament difícil continuar anant amb el lliri a la mà, posar el cos perquè et colpegin amb porres sense queixar-te i demanar diàleg a Madrid per un hipotètic i futurible referèndum acordat.
