Els mitjans de comunicació europeus van centrar la seva atenció, aquest dimarts, en el cas dels tres eurodiputats que no van poder participar en la constitució del nou Europarlament, a Estrasburg. Un bon grup d’eurodiputats, de diversos grups parlamentaris, van protestar per aquesta arbitrarietat i alguns d’ells van participar en els parlaments de la manifestació que va reunir deu mil catalans a la ciutat francesa. En l’àmbit polític -que no governamental- el conflicte català està incrementant notablement les simpaties exteriors. I que no s’entengui malament; l’independentisme català continua incomodant com a projecte polític (amb excepció dels territoris amb contenciosos paral·lels, com Escòcia o Flandes), però encara molesta més la repressió exercida des dels poders de Madrid contra els representants de més de dos milions de ciutadans europeus.
La paradoxa és que el nivell de represàlies del sistema institucional espanyol és el que demostra la pròpia essència del règim. Des de la diplomàcia catalana s’explica que ara, amb presos sense judici i exili, és molt més fàcil explicar les raons per les quals el catalanisme polític ha virat, unànimement, cap a la construcció d’una República Catalana. No només això, l’abús autoritari de l’Estat espanyol és el ciment que manté cohesionat el Govern català que no disposa de cap estratègia alternativa al discurs antirepressiu.
En l’horitzó, unes sentències que seran incomprensiblement dures vistes des de l’exterior. I això en un context amb tota mena de recursos a les instàncies judicials europees. En contrast amb l’immobilisme de Madrid, el front exterior avança.
