Madrid és menys

"Per a un resultat tan miserable no calia evidenciar a Madrid tanta divisió dins de l'independentisme"

El fracàs de la coalició d'esquerres a Espanya demostra l'estretor dels límits en què es mou la democràcia espanyola. Podemos ha tingut sempre tancat l'accés a ministeris importants ("d'Estat", en la terminologia del PSOE) i Pablo Iglesias tenia vetada la possibilitat d'adquirir la condició de vicepresident. Només es podia plantejar una coalició simbòlica, amb alguns ministeris socials que tinguessin competències de tipus assistencial. Res més. Així les coses, el que es fa evident és que els poders reals de l'Estat tenen molt clar que només poden governar els tres partits que tenen programes intercanviables: PSOE, Ciutadans i PP. Si s'escau amb Vox, això sí.

Una segona constatació és que el catalanisme polític ha tingut un paper molt secundari en aquest intent d'investidura. De Catalunya se n'ha parlat poc, i sobretot ho han fet els tres partits de la dreta extrema i l'extrema dreta. Quan Pedro Sánchez s'hi ha vist abocat s'ha limitat a repetir els arguments més reaccionaris del nacionalisme espanyol, sense cap idea ni proposta. ERC ha fet una bondat exagerada, sobreactuada, en espera que se li compensi en una hipotètica investidura posterior o en les urnes catalanes, si hi ha repetició electoral. JxCat ha interpretat el paper de la fermesa, però arrossegant el llast dels pactes supramunicipals amb el PSC.

 

Per a un resultat tan miserable no calia evidenciar tanta divisió dins de l'independentisme, especialment perquè la cohesió interna del Govern queda una mica més afeblida. Però també és cert que l'Estat espanyol s'enfonsa en una crisi política estructural, incapaç de traslladar el resultat -obvi, inqüestionable- de les urnes a un govern de coalició seriós i operatiu. Madrid és molt Madrid, però ara ho és menys.

 

Comentaris